MÉS DE 150 ANYS D’HISTÒRIA

En aquestes línies vos contaré la història de la meua Falla, una de les més antigues de València. Per a ser més exactes, la tercera en el cens de la Junta Central Fallera.

La plaça on plantem la falla data de fa mil anys, quan València encara estava governada pels musulmans, concretament pel rei Abd al Aziz ibn Ámir, qui va manar construir la muralla, convertint la meua plaça en el centre comercial per excel·lència, l’Alcasseria (al Qaysariya). En aquells temps la plaça era més xicoteta perquè en ella es trobava una llotja més antiga que l’actual, la de l’oli, fins que va ser enderrocada.

En 1869 hi ha constància que per primera vegada es va plantar una falla en la plaça. Tan sols quatre falles en tota València! Les altres tres eren la Plaça Ibáñez, la plaça de Mossén Sorell i la de la Mercé.

En 1881 continuem plantant falla, ara ja amb el nom de plaça del Doctor Collado, nom acordat per l’ajuntament en 1878. Eixe any som dotze falles (el número es multiplica…). Per sort, es conserva un llibret de la falla d’aquell any, descobert recentment.. Moltes coses passaren fins a arribar a l’any 1911, amb més falles plantades en altres carrers de la nostra demarcació (com Repès, Drets, Ercilla, Numància…), però a partir d’eixe any ja tenim fotos de com eren les nostres falles, com la d’enguany amb el lema de «Pas a les arts», de Carmelo Roda.

L’any 1912 plantem una falla molt original que va aconseguir un èxit sense precedents amb la presència d’Adela Vicente, la Margot, considerada com el súmmum de la frivolitat. La «plantà» de la falla va haver de fer se amb la protecció de la policia. Després el Governador Civil va disposar que se li posara més roba al ninot que ocupava l’escena.  Tot allò va servir de propaganda perquè la nostra falla fora de les més visitades. Fins i tot, un cuplet relata aquella gesta fallera.

En 1913 la nostra falla se’n porta el premi de Lo Rat Penat al millor llibret de falla, i l’any 1917 per fi aconseguim el nostre primer premi de falla, que encara no era oficial, realitzada per l’artista Amadeo Desfilis amb el lema: «Sa majestat la Pesseta».

En 1921 la nostra falla torna a ser premiada amb el primer premi.

En 1924, per primera vegada, els diaris valencians publiquen fotografies d’algunes falles. El nostre artista, Regino Mas, planta «La Censerrà».

En 1928 les falles estrenen coordinació amb la creació del Comité Central Faller, compost per diversos presidents de Falla per a conjuntar idees i així beneficiar la festa, aconseguint que l’Ajuntament concedisca permís perquè les falles estiguen plantades tres dies. També aconsegueixen que l’Ajuntament comence a col·laborar amb les falles i el seu Alcalde, el Marqués de Sotelo, atorga una subvenció de 5.000 pessetes. I és també enguany la primera vegada que els fallers desfilen per a recollir el seu premi fins a la plaça de l’Ajuntament. Nosaltres tornem amb Amadeo Defilis, ara amb «El poder dels diners»

L’any 1929 el mestre Serrano compon un nou pasdoble: «El Faller», i s’organitza un concurs de bandes de música per a premiar a la que millor l’interprete. També és el primer any que apareix un cartell anunciador de falles i es publica el primer Programa Oficial de Festes. Tornem amb Regino Mas i «Els set lletjos». Aquesta seria l’última falla que Regino plantarà en la nostra falla, ja que va tindre un xicotet incident amb la comissió. Comptava el president de la Falla d’aquell any, el Sr. Ernesto Civera, que de les tres mil pessetes que va costar la falla se li devien a l’artista després de la cremà 500 pessetes que lògicament va reclamar; llavors, el nostre president li va ensenyar una acta notarial certificant que la falla estava sense acabar, arribant a l’acord de rebaixar el deute a 250 pessetes.

Per fi, l’any 1931, ja tenim Fallera Major de València, la senyoreta Àngels Algarra, i la falla té, per primera vegada, una figura femenina que la representa, la Reina de la Falla, Conchita Mora Lleó. També tenim un nou festeig, a manera de «Crida», un acte on la Fallera Major convida a tothom a gaudir de les falles i dóna inici als actes fallers. Així, el dia 15 a les set de la vesprada, les Comissions de Falla situades als afores, a l’avís d’una carcassa i amb el seu pregoner al capdavant, inicien la seua entrada fins a coincidir en la plaça de l’Ajuntament, on es canta l’Himne Regional.

En 1932 es va crear oficialment la setmana fallera i a més es van nomenar dos Falleres Majors, Consuelo Cariñena i Cruz Robles. La setmana fallera de l’any 1933 va ser un èxit, les falles comencen a prendre fama. Per primera vegada es classifiquen les falles en dos Seccions.

L’any 1935 València va tindre una Fallera Major (Vicenteta Montoro) i una Fallera d’Honor (Assumpció Valero). L’Alcalde Sr. Gisbert, amb la carrossa de la comitiva del Ninot (ninot de falla) i alguns ninots de l’exposició, ha fet improvisar una falla davant de l’Ajuntament perquè puguen veure la cremar sense molèsties els forasters.

El dia 12 de març de 1936 comença la Setmana Fallera amb la desfilada dels ninots (futura Cavalcada) que sobre uns carretons anaven acompanyats de les Comissions Falleres lluint grotesques disfresses, tancant la comitiva parelles de valencians a cavall. Nosaltres seguim amb els artistes Amadeo Desfilis i Coret.

Amb la guerra se suspenen els actes fallers, dedicant se els esforços de les falles a pal·liar les conseqü.ncies del conflicte bèl·lic. L’any 1937 només es planta algun monument amb caràcter propagandístic. L’activitat es reprén l’any 1940, després de la guerra.

L’any 1941 la figura principal de la falla, obra de Carmelo Roda, era un sabater adobador amb el braç enlaire i el puny tancat subjectant un martell en actitud de colpejar. Al Governador Civil, Planas de Tovar, a qui anomenaven «ganes de destorbar», no li agrada la falla i va manar a la plaça a Jesús Morante Borrás i Julián Tío per a ordenar als fallers que llevaren la figura. L’artista, Carmelo Roda, i el President de la Falla, Ernesto Civera, van tractar de fer los comprendre que si llevaven el sabater, la falla es quedava desfeta. Després de molt discutir i a punt de ser detinguts per «rojos», van arribar a l’acord. No es llevaria el ninot, però se li va tallar el braç a l’altura del colze.

En 1943 tenim, per primera vegada amb eixa denominació, Fallera Major, la senyoreta Carmencita Sevilla Segura. La nostra falla va tornar a causar polèmica. El lema era «l’estraperlo, i la figura principal era un guerrer que feia pensar a la gent que simbolitzava a l’exèrcit, el qual feia passar per la pedra al poble i en l’escena de la dreta una pulla, o siga les multes que s’imposaven als comerciants, amb el cartell que posava multa de 50.000 pessetes, que el públic va creure que era la multa imposada a la falla. Amb la subsistència pels núvols, una escena recreava un telescopi per a contemplar un pernil que estava pels núvols i un rètol que es va fer famós: «cada llepadeta un duro». Una altra escena recreava un estanc amb el rètol «No queda paper per a multes» i en els baixos un molí clandestí on es molia de tot per a fer farina. En aquells anys durs, les falles van intentar sortejar la censura i ser crítics amb la situació social. Per això no és d’estranyar que no ens donaren cap premi. No obstant això, ens concedirem el Premi d’Enginy i Gràcia, però al final no ens van donar l’estendard.

L’any 1946 tornem a tindre, i ja no deixarem de fer ho, Fallera Major, la senyoreta Anitín Vidal. En 1947 vam tindre com a Fallera Major a Elvirín Amerigo i Mulet, i el nostre President va ser José Montañana Aguilar. En 1948 canviem de President, ara és Josep Prades, i la nostra Fallera Major Josefina Peralta i Montañana.

L’any 1949 la nostra Fallera Major, Fineta Sánchez Cervera, va tindre dos Presentacions on el president, Francesc Villalba, la va presentar a tota la comissió. L’oficial, en el Teatro Apolo amb la representació per la actuant de mantenidor l’Alcalde de Torís. Va ser tan gran l’èxit aconseguit que va haver de repetir se el 26 de febrer a Torís.

En 1950 la premsa parla de la nostra falla com a «mestratge fusteril, força, aire autèntic de falla, ben plantà.» No obstant això ens quedem amb tres pams de nassos quan el Jurat ens va donar el Tercer Premi.

L’any 1951 va ser gloriós per a la Falla perquè després de molts anys lluitant, per fi l’aconseguim el primer premi. Va ser amb «L’espill de la veritat» dels Germans Fontelles. I l’any 1953 ho tornem a aconseguir, així com l’únic ninot indultat de la nostra història, el Coeter.

El 23 de febrer de 1957, en finalitzar la nostra Presentació en l’Ateneu Mercantil, s’estrena l’Himne de la Falla titulat «El crit del faller», amb música del Mestre Juan Martínez Báguena i lletra del nostre faller Joaquín Soriano de Gràcia. L’èxit va ser extraordinari, sis vegades es va haver de repetir. En 1957, també per primera vegada a València, utilitzem una bastida per a plantar falles.

En 1958, el dia 20 de desembre, la nostra Fallera Major, M.ª Dolores Vivas Blanco juntament amb el nostre President, José Lloris Ballester, i la resta de la comissió, inauguren el nou casal situat al carrer Estret de la Companyia, 2, baix esquerra.

En 1960 aconseguim de nou el primer premi amb la falla «La fama», de l’artista Salvador Debón. I l’any 1969 vivim un dels moments més recordats de nostra història amb la falla «La primavera», una altra vegada de Salvador Debón, que ha tornat a aconseguir el primer premi.

L’any 1970 València es va veure assotada en falles per un fort vent, derrocant la falla de l’Ajuntament de 24 metres d’altura. Nosaltres plantem «Fabulandia», de l’artista Salvador Debón, la primera falla que passa del milió de pessetes de cost, però ens donen el segon premi.

A partir de 1971 entrem en una etapa de falles més modestes.

En 1972 per primera vegada tenim Comissió infantil, amb Elena Aznar Ballester com a Fallera Major Infantil i José V. Marco Ramírez com a President Infantil. L’any 1976 la meua falla no es va plantar. L’artista va desaparéixer amb els diners, deixant nos tan sols 4 ninots enmig d’un munt d’arena. La Fallera Major d’aquell any va ser Rosa Mª Vivas Alba, que va repetir en 1977 perquè no va poder cremar la seua falla.

L’any 1986 els fallers de la meua falla preparen el 75 aniversari, però Pepe Civera, encarregat d’escriure un llibre i memòria per a la commemoració de l’esdeveniment, investiga en llibres i periòdics, descobrint que en realitat la nostra falla té 117 anys i no 75 com es pensava, quedant tots per plexos. Com ja estava tot preparat per al 75 aniversari, se celebra i es comença a preparar el 125.

En 1994 la nostra Falla celebra amb magnificència el seu 125 aniversari. Ja estan llestos tots els preparatius, s’ha celebrat un sopar reunint a totes les Falleres Majors que hi ha hagut per a fer les un homenatge, s’ha convidat a les falles veïnes, tot està preparat, va a ser un any extraordinari. Arribem a un nou mil·lenni i continuem muntant falla però, com veureu, els canvis tant en les falles com en la indumentària són impressionants. Les falleres deixen de portar la banda, els fallers deixen el negre i recuperen la indumentària tradicional, diverses falleres majors de la nostra comissió formen part de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València…

I en 2012 recuperem la falla de la Margot. Fins i tot li dediquem una obra de teatre. Per cert, les obres de teatre han sigut una constant en la meua Falla, amb molt bones produccions. Igual que amb el playback. I així, a poc a poc, ens hem anat acostant a la celebració del 150 aniversari. Començàrem a preparar l’aniversari fa més de tres anys i ha sigut un any intens en experiències. Però això ja ho llegireu en aquest llibre. Ah! No m’avorriré perquè des d’ara comencem a preparar el 50 aniversari de la nostra Comissió infantil.